Ahir vam tenir el plaer de compartir
"Nits vermelles" amb la seva autora, Maria Freixanet, a l'Ateneu de
Cerdanyola. L'acte el presentaba "Vespres Literaris" també de
Cerdanyola
Aquest text no es pot catalogar,
sentencia un vell escriptor de celles grises i ulleres rodones. El front
arrugat, la camisa suada. Tapa el bolígraf i el fa rodolar sobre una taula de
fusta fosca, em mira de reüll mentre jo
sostinc les seves paraules amb el cor agafat. El rellotge de paret em picoteja
els nervis, i l’home que tinc al davant sacseja el cap. – No es pot catalogar –
torna a dir, més per a ell que per a mi – ni tan sols es pot explicar sense equivocar-te del tot. – I tic. I tac. I tic. I tac.
I el rellotge que no para i finalment el vell escriptor es gira cap a mi. Em
clava la mirada i em somriu, satisfet, em mira i em somriu com si en lloc d’una
incògnita m’estigués oferint una bona notícia.
El
cordill que ens passeja per Nits Vermelles és una història d’amor. Amor dolç,
gairebé imperceptible, un apropament convençut i delicat entre dues persones
que s’agraden una mica i tenen previst agradar-se molt més. Barrejat amb tanta
mel, també hi veiem la tragèdia, una petita tragèdia plena de poesia, paraules
cosides, el seu ritme i com ballen les paraules, com ballen les paraules per a
parlarnos de la vida, la vida que és meravellosa i terrible, tot alhora, i
sobretot injusta.
I
Nits Vermelles també és justícia. Un cúmul d’idees, ideologia i un
atropellament d’emocions, i un relat de la història i del moment polític que
ens està tocant viure. Un moment estrany, desprotegit, de soledat, on els drets
socials minven i els riscos provenen de llocs incomprensibles. Nits Vermelles
és escalfor, fe en l’ànima humana; en la capacitat que tenim les persones per a
lluitar per allò que val la pena. Aquest llibre és imaginació. Relat. Poder.
Pinzellades de pintura blava sobre una tela blanca. I amor. Sobretot amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada