Sergi Pàmies, un enamorat del conte al Cafè amb lletres

 

L'escriptor omplia ahir el Museu d'Art de Cerdanyola-MAC Can Domènech amb la presentació de la seva darrera obra 'Cançons d'amor i de pluja', un recull de 26 contes i cançons en què l'amor infeliç o trencat i els elements autobiogràfics són d'especial rellevància.

“El conte és una guerra de guerrilles”, amb aquesta conclusió Sergi Pàmies defensava ahir en el marc del Cafè amb lletres, la seva passió per la narrativa breu. L’escriptor omplia el MAC Can Domènech en la penúltima sessió d’aquest semestre del programa literari per presentar el seu darrer llibre Cançons d'amor i de pluja, un recull de 26 contes amb cadència i homenatge musical amb cançons que, com la immensa majoria de cançons d'amor, en realitat són de desamor, amb preocupacions de la maduresa com la mort o la vellesa.

 

Sergi Pàmies, presentat pel periodista de Cerdanyola Ràdio i Cerdanyol.info, Xavier Poza, feia riure el públic omplint les seves intervencions d’anècdotes i comentaris irònics, sovint de caire personal.

 

“El conte és un refugi, té sortides inesperades, és promiscu i generós, en canvi, la novel·la és més exigent i possessiva”, diu Pàmies per explicar la seva predilecció pel conte. Pàmies confessa que per escriure un conte necessita “tenir un bon detonant, una reacció a una emoció”. Segons remarca, sempre hi ha d’haver un component desconegut i alguna cosa que “està donant voltes al cap” durant molt de temps. I a partir d’aquí, que “interessi tant com per acabar”.

 

Cançons d’amor i de pluja presenta situacions de qüotidianitat absurda com la de l'home discret que arriba a ser invisible, amb elements metaliteraris amb contes sobre l'ofici d'escriptor o amb contingut també autobiogràfic i figures familiars ben presents després de la mort dels seus pares: l'històric dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo, al 2007, i l’activista política i també escriptora Teresa Pàmies, al 2012. I tot, com sempre, amb una prosa precisa que defuig l'artificiositat des de la concisió, però que està pensada fins a la darrera paraula, i buscant la ironia i el somriure, però també les emocions.

 

L’escriptor reconeix que el que més li agrada del procés d’escriure “és la correcció i el perfeccionament” i no acabaria mai de retocar l’escrit, tot i que darrerament ha començat a acceptar “que t’has de separar del llibre”, ha fet un pacte amb sí mateix per superar aquesta fase i es va adonant de quan s’ha de deixar.

 

El conte, generós; la novel·la, possessiva

Sergi Pàmies reconeix la seva passió pel conte en contraposició a la novel·la, gènere que va deixar d’escriure “quan vaig tenir parella i després, bessonada”. Per a l’escriptor és incompatible escriure una novel·la i “les obligacions de fer de pare i marit”. Per això, després d’escriure 3 novel·les seguides “de solter”, va trobar un refugi en el conte, un gènere que “dóna alternatives”. L’autor assegura que “si un conte no et funciona, el deixes en un calaix i te’n vas amb un altre i el que has deixat al calaix no s’enfada, és més, li sembla perfecte perquè sap que tornaràs”. El conte, per a Sergi Pàmies, “és molt promiscu, molt generós, molt golfo i, en canvi la novel·la pregunta on has estat, et controla, interfereix molt, i quan tens dubtes sobre si ho estàs fent bé, no tens a on anar perquè ella et reclama”. No obstant això, ara que la bessonada ja té 18 anys, no descarta apropar-se a la novel·la novament.

 

Pàmies, enamorat de la narrativa curta, afirma que “li agraden les idees petites” i la novel·la, “és una marató, és una cosa èpica, un esforç que has de dosificar molt i t’has d’entrenar, en canvi, la brevetat és molt estimulant perquè és com una cançó”. Per això, no l’importa que el conte es pugui considerar un gènere menor.

Tampoc practica la poesia, tot i que aquest gènere li va permetre apropar-se a la llengua catalana de jove. Tot i que reconeix que avui dia fa “poemes encoberts, en prosa”.

Cançons d’amor i de pluja comença amb una cita de Rusiñol: “Les millors cartes d’amor són fetes pels que no estan enamorats”. L’escriptor assegura que “sí que es pot escriure sobre l’amor si s’està enamorat, però té menys interès”. Segons Pàmies, “les parelles haurien de sotmetre’s a simulacres per aprendre a entomar emocions tan brutals com el final de l’amor”.

El defecte de l'amor

 

I és que, segons manifesta, “l’amor és defectuós” perquè quan ens enamorem “ho fem en unes condicions absurdes, sense cap lògica i funciona amb les lleis de la ficció”. En canvi, quan l’amor s’acaba, “funciona amb les lleis de la realitat” i ningú recorda com s’ha desenamorat. Per a l’escriptor, “de la mateixa manera que acceptem les lleis del ‘flechazo’, s’han d’acceptar les de rebuig”.

 

Sergi Pàmies reconeix que l’interessa molt el procés del desamor més que la passió “que dura tres quarts d’hora” i defensa la “capacitat de resistència” de les parelles, però no una capacitat “resignada, sinó estimulant”. Per a l’escriptor, “el mite de la felicitat crea molta frustració en les persones i repercuteix molt en els desamors per aquesta impaciència i incapacitat d’aguantar zones castròfiques”.

Sergi Pàmies neix a l’exili a causa de l’activisme antifranquista dels seus pares. Fins els 11 anys viu a Gennevilliers, a la perifèria de Paris. Pàmies diu que van ser els millors anys de la seva vida perquè a la felicitat pròpia de la infantesa se li afegien elements d’aventura i viatges per la situació dels seus pares.

 

Al 1971 la família deixa França i és aleshores quan arriba a una Barcelona on l'esperen els últims anys de la dictadura i una llengua que convertirà en la seva llengua literària: el català.

Aquell any la seva mare debuta amb la publicació del Testament a Praga, homenatge de Teresa al seu pare Tomàs, l'avi d'en Sergi, al temps que reflexiona sobre la primavera de Praga.

Elements autobiogràfics

 

Els elements autobiogràfics sempre han estat presents a les seves obres i ha optat per la naturalitat a l’hora d’incloure’ls. Molts dels contes, com Dos cotxes mal aparcats, Fu Manxu, Incineració, Bufanda, El nínxol o Tornar a casa a peu tenen elements autobiogràfics, un fet que ja es va deixar notar molt a La bicicleta estàtica.

 

El nínxol parla del record d'Antonio López, un tiet a qui van matar uns anarquistes per equivocació, eren els del seu bàndol. Segons explica, aquesta mort va provocar que el seu pare es dediqués d’una manera molt traumàtica a la política i el seu tiet també. Gràcies a això, afirma, el seu pare va conèixer la seva mare i va néixer ell i gràcies a que va néixer ell han nascut els seus fills. En definitiva, el fet “de ser fills d’una tràgedia absurda” sempre ha estat present en la seva vida.

 

Sergi Pàmies inicia la seva carrera literària amb la publicació dels reculls de narrativa breu T'hauria de caure la cara de vergonya (1986) i Infecció (1987). A continuació publica les novel·les La primera pedra (1990), L'instint (1992) -Premi Prudenci Bertrana de novel·la-, i Sentimental (1996). Amb La gran novel·la sobre Barcelona (1997), que rep el Premi Crítica Serra d'Or, l'autor retorna a la narrativa breu, gènere que segueix conreant amb els títols L'últim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006) -premis Ciutat de Barcelona, Lletra d'Or i Setenil-, La bicicleta estàtica (2010) i Cançons d'amor i de pluja (2013).

 

Pàmies també és articulista a diferents diaris i col·laborador en diversos mitjans de comunicació. Confessa que li agrada molt escriure i la ràdio i no tant la televisió.

http://www.cerdanyola.info/menu_principal/inici/noticies/2013/2014/04/11/Sergi_pamies_cafe_lletres.html